Corrent Internacional Socialisme o Barbàrie
Versión en castellano aquí
Fora les tropes de Putin i l’OTAN del sòl ucraïnès!
Lliure autodeterminació del seu poble!
Estem veient en temps real com el territori ucraïnès corre perill de veure’s esgarrat per una guerra imperialista. Putin acaba de desplaçar tropes al Donbass (Donesk i Lugansk) i l’OTAN col·labora amb el govern neoliberal de Kíev. Una guerra imperialista en el cor d’Europa és un perill real!
El poble ucraïnès i la seva llarga i patida història durant el segle XX pot ser víctima novament de l’esclat d’una guerra reaccionària que té una única motivació: a quin bàndol imperialista quedar sotmesos.
D’un costat, l’OTAN amb els Estats Units al capdavant; de l’altre, la Rússia capitalista d’Estat de Putin. La independència, sobirania i llibertat del poble ucraïnès poden ser víctimes d’una guerra imminent morint per una causa que no és pròpia (ni Biden ni Putin expressen cap element emancipador, evidentment).
Les premses pro occidental i la pro russa estan duent a terme una campanya histèrica per a atreure aigua al seu molí; per a justificar als seus governs. A Occident s’agita, cínicament, l’espantall de què es tractaria d’un enfrontament entre “democràcia i dictadura”… A Rússia s’agita la “defensa dels valors de la Mare Rússia contra l’Occident degenerat”…
L’OTAN, que va bombardejar i va sotmetre a l’Iraq i l’Afganistan per només prendre els últims anys, és presentat com el bàndol de la “democràcia”; Rússia, que va aixafar recentment les protestes dels treballadors petroliers en Kazakhstany anteriorment Bielorússia, Geòrgia, etc, el de la “sobirania”. Darrere del furor d’aquestes campanyes, un poble sencer de més de 40 milions d’ànimes és víctima d’interessos que li són estranys.
Com afirmem en la nostra declaració anterior:
“La lluita d’autodeterminació del poble d’Ucraïna enfront de potències estrangeres té segles d’història.
Després de la Revolució Russa de 1917, en els primers anys van bufar vents de llibertat i cooperació entre aquests pobles de l’est europeu. Mentre els bolxevics ucraïnesos, amb Rakovsky al capdavant, van governar el país, la perspectiva d’una Ucraïna autodeterminada semblava ser una possibilitat ben real. Això va succeir, tanmateix, durant els cruents anys de la Guerra civil contra la contrarevolució. Va ser allí també que van actuar les forces pageses anarquistes de Majnó, que van tenir una posició ambigua enfront de la revolució (ora fent costat als bolxevics, ora a forces contrarevolucionàries).
Aquesta història va ser tallada d’arrel amb la política de la contrarevolució estalinista. Primer retornant a les polítiques de sotmetiment directe a Moscou a partir de la destitució de Rakovsky (li deien “el Lenin ucraïnès”), després aixafant a l’organització dels comunistes ucraïnesos; Stalin va imposar el desastre de la «col·lectivització forçada». Amb aquesta política es va donar el que és avui conegut com el «Holomodor», una terrible fam que va deixar milions de morts al començament dels anys 1930.
Així, la burocràcia de Moscou es va guanyar l’odi de les masses pageses ucraïneses, que la van identificar amb la revolució mateixa i el «comunisme».
Amb la Segona Guerra Mundial, una part important de la petita burgesia rural de l’oest del país va donar suport a la intervenció nazi. Però les seves simpaties van durar ben poc: la política racista d’extermini i esclavització dels nazis li van posar fi ràpidament a les il·lusions amb la intervenció (Ucraïna va ser terreny de massacres de la població jueva i en general com Babi Yar, on en un dia van ser assassinades 30.000 persones, entre el 29 i 30 de setembre de 1941).
En la segona postguerra, la regió aquest del país va ser àmpliament industrialitzada. Així, aquesta regió (més russificada que la de l’oest) va ser la més obrera de tota Ucraïna. Els seus vincles econòmics i culturals amb Rússia i l’URSS eren molt majors, com ho eren els de Crimea. Però el que no va haver-hi -gràcies a l’estalinisme- va ser una Ucraïna amb dret a l’autodeterminació nacional (l’opressió Gran Russa va subsistir).
Llargs anys han passat i la restauració capitalista va passar”.
Avui Ucraïna és zona d’influència disputada entre la Unió Europea i l’OTAN i la Rússia capitalista, que aspira a recuperar el seu lloc de potència mundial.
L’esquinçada interna d’Ucraïna té una llarga història. Sempre ha estat un trencaclosques difícil d’armar, on va anar construint-se una consciència nacional expressada entre la intel·lectualitat i les masses més pobres; un sentit de pertinença que no es pot trepitjar per a qualsevol perspectiva emancipadora. Lamentablement, avui pot tornar-se l’escenari d’una guerra entre bàndols imperialistes amb un únic objectiu: ser l’irrefutable opressor del país.
L’oest del país ha estat històricament més pagès i hostil a Rússia; més reaccionari ideològicament. I d’aquí ve que fos protagonista del “Euromaidan” (l’aixecament reaccionari a Kíev, 2014) exigint un alineament directe amb Occident. L’est, sobretot el Donbass, té més tradició obrera i industrial, i més pertinença a Rússia (són majoria de parla rus). No obstant això, els grups d’extrema dreta pro-Putin també han operat a les seves regions.
Malgrat els “Acords de Minsk” (2015), suposadament pacificadors, l’enfrontament entre regions ve polaritzant-se sense parar. Amb l’arribada al poder a Kíev de governs alineats amb el capitalisme neoliberal occidental, el debat sobre el futur d’Ucraïna va passar dels acords econòmics amb la Unió Europea a un més perillós per a Putin: l’ingrés a l’OTAN.
Mentrestant, la regió del Donbass va tendir a bascular cap a Rússia, buidant-se de tot el contingut independent que podria haver tingut el seu aixecament original en 2014.
L’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), fundada en plena Guerra Freda, és una aliança militar dirigida pels Estats Units que fa de tots els seus membres aliats automàtics. Van ser protagonistes de –gairebé- totes les aventures militars ianquis des de la seva fundació. Amb l’ingrés d’Ucraïna, el país limítrof amb Rússia més important d’Europa de l’Est, pretén tenir arraconat al seu potencial enemic de l’Est (atenció que aquesta orientació no és exactament la d’Alemanya i França, que tenen forts interessos i llaços econòmics amb la Rússia de Putin, entre ells en matèria gasífera). Sumat al ja consumat ingrés dels països bàltics (exrepúbliques de l’URSS) i altres, tota la frontera occidental de Rússia estaria voltada per armament de l’OTAN.
Però la Rússia post comunista de Putin és avui una potencia capitalista que pretén conscientment ser un digne rival; és un emergent Estat imperialista. No pot donar-se el luxe de perdre més zones d’influència pròximes (quan la unificació alemanya George Bush li va prometre a Mijaíl Gorbatxov, últim dignatari de la ex URSS abans de la seva explosió, que excepte l’Alemanya unificada, cap altre país de l’Est europeu seria sumat a l’OTAN, promesa que, evidentment, no ha estat complerta…).
Per als seus projectes expansionistes Putin vol recuperar la ideologia nacionalista reaccionària de la “Gran Russa”; el supòsit “dret diví” de Moscou sobre els territoris que fossin dominats pels tsars. En declaracions recents va negar la legitimitat de l’existència d’Ucraïna com a tal, sostenint que «Ucraïna va ser un invent dels bolxevics. Lenin i els seus associats van cometre un crim històric dividint territori que pertanyia a l’Imperi Rus»…
Lenin és un enemic ideològic de Putin, és clar, perquè al costat dels bolxevics en l’etapa revolucionària de la ex URSS, van defensar de manera incondicional el dret a l’autodeterminació dels pobles oprimits, drets posteriorment calcigats per la xacra estalinista.
Enfront del perill de ser arraconat, Putin va prendre la dràstica decisió de reconèixer les ‘repúbliques populars’ de Lugansk i Donetsk com a “Estats independents”… i immediatament ordenar la seva ocupació per tropes russes.
La premsa de tot el món ha fet una campanya tan feroç com cínica per un i un altre bàndol a dependre dels interessos en cada cas. Des de ja que a ningú li interessa -ni a Occident ni a Rússia- els interessos calcigats del poble ucraïnès.
Per contra, la bandera de l’esquerra revolucionària internacional ha de ser el repudi a l’enfrontament militar per interessos polítics i econòmics imperialistes que res tenen a veure amb les necessitats del poble ucraïnès; que sofriran enormement amb l’esquinçada militar del seu territori per part de l’OTAN i Rússia.
Una guerra a Ucraïna avui no és per Ucraïna, ni pel seu poble, ni pels seus treballadors i treballadores, ni per la seva joventut, ni pel seu futur, ni per cap dels interessos de les i els de baix: només es durà a terme en funció dels interessos dels bàndols imperialistes rivals.
Sofrint en el seu cos i en la seva experiència de vida les morts i la destrucció conseqüents, el resultat serà -en tots els casos- reaccionari: el sotmetiment del poble ucraïnès a l’una o l’altra potència.
Des del Corrent Internacional Socialisme o Barbàrie sostenim que no hi ha ni pot haver-hi una altra alternativa que alçar la veu dels treballadors/as del món contra aquesta guerra reaccionària: contra Biden, l’OTAN i Putin i per la lliure autodeterminació del poble ucraïnès.
No a la guerra a Ucraïna!
Fos les tropes de l’OTAN i de Putin!
Lliure autodeterminació del poble ucraïnès!
Mobilització mundial i principalment en els Estats imperialistes (els Estats Units, la Unió Europea i Rússia) contra la guerra a l’Ucraïna, per la lliure autodeterminació del seu poble, per la retirada de les tropes imperialistes del seu territori i per la dissolució de tots els pactes militars incloent l’OTAN!
